Un poema d'en Victor Hugo per reflexionar sobre el que és important:
Et
desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin. I que si no és
així, siguis breu en oblidar i després d’oblidar, no guardis rencor.
Et
desitjo també que tinguis amics i, encara que poc savis, siguin nobles i
fidels, i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar cegament. I
perquè la vida és així, et desitjo també que tinguis enemics. Ni molts
ni pocs, en la mesura exacta, perquè així et faran qüestionar les teves
pròpies certeses. I que entre ells, n’hi hagi almenys un que sigui just,
per tal que no et sentis massa segur.
Et
desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble. I que en els
moments difícils, quan no et quedi res més, aquesta utilitat et serveixi
per mantenir-te en peu.
Igualment,
et desitjo que siguis tolerant. NO amb aquells que s’equivoquen poc,
perquè això és molt fàcil, sinó amb aquells que s’equivoquen molt i de
manera irremeiable, i que fent bo nús de la teva tolerància, serveixis
d’exemple als altres.
Et
desitjo que sent jove no maduris massa de pressa, i que ja madur, no
insisteixis en rejuvenir, i que sent vell no caiguis en la desesperació.
Perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor i han de fluir entre
nosaltres.
Et
desitjo també que tinguis algú de qui respondre, que vegis com creix i
com madura i que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i
en la seva forma de sentir. En allò bo, perquè no hi ha res més preciós
que la vida, i en allò dolent, perquè et farà sentir les teves
limitacions més profundes. I perquè siguis conscient que, encara que tu
no ho vulguis creure, i per molt que intentis evitar-ho, hi ha moltes
coses que se’ns escapen de les mans. Per sort.
Et
desitjo de pas una mica de tristesa. No tot l’any, sinó tan sols un
dia. Però que aquest dia et serveixi per descobrir que el riure habitual
és bo, que el riure diari és avorrit i que el riure constant és malsà.
També
et desitjo que visquis moments difícils, aquells que posen a prova la
nostra fràgil fortalesa, i que t’ensenyin qui ets i qui tens al teu
costat. I que quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d’hora
sempre acaben passant, sàpigues donar-te compte que tot es pot superar i
que, encara que molt poc, ets una mica millor que abans. I que
aleshores sàpigues donar-ho als altres, ajudant-los quan els arribin les
dificultats.
Et
desitjo que descobreixis, i amb màxima urgència, que més enllà del teu
dia a dia existeixen i et rodegen sers oprimits, tractats amb
injustícia, i persones infelices.
Et
desitjo que acariciïs un gat, tiris una pedra a un riu i escoltis el
silenci de l’albada, perquè seràs feliç amb no res. Desitjo també que
plantis una llavor, per petita que sigui, i que l’acompanyis en el seu
creixement, per tal que descobreixis de quantes vides està fet un arbre.
Et
desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari ser pràctic. I
que almenys una vegada a l’any en posis una part davant teu i diguis:
“Això és meu”, només perquè quedi clar qui és l’amo de qui.
Et
desitjo que cap dels teus somnis es mori, però que si en mor algun,
puguis plorar sense lamentar-te de no haver fet el màxim possible. I de
seguida, alçar la vista i tornar a començar.
Si totes aquestes coses t’arriben a passar, no tinc res més a desitjar-te...
Víctor Hugo.
