Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reflexiones. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reflexiones. Mostrar tots els missatges

20/11/13

Brote de Wert-dad vetusta !!!



Al ministro Wert 

 Sr. Ministro: Con su “nueva” ley educativa consigue que los españoles lo seamos por decreto y no por convicción, propiciando en nosotros perplejidad, desasosiego, rechazo y desafección mayor y con ello hace flaco favor a la causa que presuntamente dice defender. Lo que su contenido refleja vulnera la carta magna, supuestamente inviolable y garante de cohesión social, niega la realidad plural y plurilingüista como característica tangible y reflejo fiel del estado autonómico e ignora vigentes atribuciones estatutarias de Cataluña en su obsesión de querer “españolizar” a los alumnos catalanes.  Se lo digo en castellano al igual que se lo diría en catalán, ambas lenguas irrenunciables por ser patrimonios culturales e identitarios formalmente compartidos. De manera miope y temeraria pretende darnos lecciones de buenos y serviles modales que no cuelan; cuando por el contrarió debería de wert en nuestra pluralidad cosmopolita el espejo del que hay mucho donde aprender y respetar. 

Vejado Becario

4/10/13

Sí volem estar socialment compromesos amb el bé comú



DEMOCRÀCIA  FRAUDULENTA, un despropòsit

El sistema públic de salut, d’educació, de pensions i dependència, de la ciència i de la cultura un i altre cop són sotmesos a retallades. Augmenten els acomiadaments, els ERE i la precarietat, retarden l’edat de jubilació, baixen sous i incrementen la jornada laboral. Pujades de preus dels productes i serveis bàsics mentre es privatitzen empreses públiques. Persones sense sostre desnonades i cases sense gent i pujades d’impostos a tothom menys als rics.  En democràcia, el més greu és que els governs fan tot el contrari del que deien en els programes amb els quals foren elegits i ho fan sense cap vistiplau democràtic. I en democràcia la ciutadania tenim tot el dret a ser respectats i consultats. Fer el contrari és asfixiar i adulterar la democràcia; és una democràcia fraudulenta.
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                      
 Dominen els mercats uns pocs agents financers d’enorme poder i al seu servei treballen unes agències d’avaluació especulatives que amb oligopoli dictaminen les decisions del capital, en base a pocs però molt potents conglomerats financers mundials. Els seus agents dicten la política que consisteix essencialment a donar totes les facilitats al gran capital i aquest és cada vegada més absent de l’àmbit de l’economia real. La producció de riquesa real, la capacitat de produir béns i serveis cada vegada tenen menys importància en els objectius dels que prenen les decisions. No consideren pas si complir els objectius financers suposa deteriorar greument i permanentment la capacitat de produir riquesa del bé comú. El seu objectiu és fer com més diners millor i acumular en base a l’enginyeria d’anotacions comptables de capitals ficticis, quan només en l’àmbit de l’economia real és on de debò s’hi produeix riquesa.

El sistema actual perjudica greument als petits i mitjans empresaris perquè els diners que haurien de ser destinats al seu creixement i manteniment sovint els són denegats o tenen un cost prohibitiu. Els manca el crèdit que s’han quedat els bancs i que el sistema sostrau dels nostres recursos ciutadans per posar-los a disposició d’uns pocs. Cada vegada el sistema és menys capaç de generar i distribuir la riquesa de manera que proporcioni uns nivells de vida dignes i proclius a la cohesió social. La ciutadania cada vegada podem esperar menys que l’ocupació laboral ens proporcioni nivells de vida prou dignes i reeixits on fer possibles projectes de vida personals i familiars.

Precarietat, atur, sobrequalificació, ....... la crisi està afectant greument els joves augurant un dubtós futur per a ells.  Fills de la democràcia, de la societat de consum i de l’estat del benestar, són la 'generació perduda', 'mileuristes', o 'ni-ni'. No poden pas esperar la possibilitat propera d’un contracte laboral. Un molt fotut futur per al nostre jovent.

L’estat ha anat a salvar les empreses financeres amb rescats multimilionaris, però no fa res per resoldre la situació injusta dels molts ciutadans que perden casa seva incapaços de seguir pagant les hipoteques, ni per procurar estímuls a les activitats productives per tal de procurar ocupació i evitar tant atur, alhora que condonen evasions de capital amb tan sols cotitzar-ne el 10%. El que fa l’estat és difondre i fer creure la faula que la crisi econòmica es deu a l’excessiu cost de les despeses socials públiques i que la solució consisteix a aplicar una brutal política d’austeritat fins que s’acabi amb el dèficit públic, que tots sabem artificiós!

Les estructures polítiques que diem democràtiques, dominades per aquests poderosos agents, esdevenen el paper instrumentalitzat i subordinat de la política. Son poders politics incapaços de regular la vida econòmica i molt menys per dirigir-la. Els mercats amb les seves indicacions imposen l’orientació econòmica i la vida política cada vegada més dictatorial i allunyada de tot objectiu que vol procurar-ne el bé comú. Les elits dirigents no dubten apartar sense miraments als qui assenyats en rebutgem aquest nefast full de ruta i, si cal, intensifiquen el recurs a la repressió.

¿Oblidarem fàcilment que ens han imposat copagaments, que augmenten les ràtios d’alumnat per mestre a les escoles i se’n ha reduït el professorat, que redueixen les beques de menjadors i de llibres, que s’han suprimit llits i quiròfans hospitalaris i tancat ambulatoris, que han augmentat els impostos, el transport públic, la llum, el gas? Són alguns dels molts neguits i patiments nostres a conseqüència de politiques radicalment injustes i absolutistes practicades pels governs català i l’espanyol. Sí volem estar socialment compromesos amb el bé comú, hem de seguir amatents per tal de preservar i conquerir els drets civils i socials que en democràcia hi són inherents, com ho és el sobirà dret a decidir.

Josep Miquel Casanovas i Moix

29/9/13

QUE HO SÀPIGA TOTHOM


 CATALUNYA VA VALER UN PENYAL

La situació colonial de Gibraltar, té el seu origen en el tractat d’Utrecht (1713), amb motiu de la guerra de Successió (1700-14).

Si el govern espanyol considera anacrònic aquest tractat i aspira a la seva derogació, cal recordar que en el seu article X es determina el lliurament a perpetuïtat de Gibraltar als anglesos, a canvi que retirin l’ajut militar i econòmic als catalans.

Per l’article XIIIè del mateix tractat s’autoritza Felip V, el primer Borbó, a desposseir els habitants de Catalunya de les seves constitucions, lleis i privilegis, assimilant-los als castellans i incorporant-los així a la corona d’Espanya, i per tant a promoure, l’any 1716, el Decret de Nova Planta, de trista memòria.
 
Si l’Estat espanyol recupera Gibraltar, per derogació del tractat d’Utrecht, per lògica i norma jurídica internacional caldrà també restituir les llibertats nacionals dels catalans, derogats per Felip V arran d’aquell tractat.

Doncs, vinga!, que el recuperin d’una punyetera vegada!!!
    

4/6/13

Primavera a Baix Pallars

Increïble primavera que esvera a qualsevol que passegi aquests dies pel municipi, és a dir, pel Pla de Corts, segur que tot el Baix Pallars està preciós però res comparat al paissatge que em trobo al matí quant m'endinso en mi mateixa i em deixo envoltar per les coses importants.





4/1/13

Entra el nou any, i desitjem!

 
Un poema d'en Victor Hugo per reflexionar sobre el que és important:

Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin. I que si no és així, siguis breu en oblidar i després d’oblidar, no guardis rencor.

Et desitjo també que tinguis amics i, encara que poc savis, siguin nobles i fidels, i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar cegament. I perquè la vida és així, et desitjo també que tinguis enemics. Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses. I que entre ells, n’hi hagi almenys un que sigui just, per tal que no et sentis massa segur.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble. I que en els moments difícils, quan no et quedi res més, aquesta utilitat et serveixi per mantenir-te en peu.

Igualment, et desitjo que siguis tolerant. NO amb aquells que s’equivoquen poc, perquè això és molt fàcil, sinó amb aquells que s’equivoquen molt i de manera irremeiable, i que fent bo nús de la teva tolerància, serveixis d’exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa de pressa, i que ja madur, no insisteixis en rejuvenir, i que sent vell no caiguis en la desesperació. Perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor i han de fluir entre nosaltres.

Et desitjo també que tinguis algú de qui respondre, que vegis com creix i com madura i que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i en la seva forma de sentir. En allò bo, perquè no hi ha res més preciós que la vida, i en allò dolent, perquè et farà sentir les teves limitacions més profundes. I perquè siguis conscient que, encara que tu no ho vulguis creure, i per molt que intentis evitar-ho, hi ha moltes coses que se’ns escapen de les mans. Per sort.

Et desitjo de pas una mica de tristesa. No tot l’any, sinó tan sols un dia. Però que aquest dia et serveixi per descobrir que el riure habitual és bo, que el riure diari és avorrit i que el riure constant és malsà.

També et desitjo que visquis moments difícils, aquells que posen a prova la nostra fràgil fortalesa, i que t’ensenyin qui ets i qui tens al teu costat. I que quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d’hora sempre acaben passant, sàpigues donar-te compte que tot es pot superar i que, encara que molt poc, ets una mica millor que abans. I que aleshores sàpigues donar-ho als altres, ajudant-los quan els arribin les dificultats.

Et desitjo que descobreixis, i amb màxima urgència, que més enllà del teu dia a dia existeixen i et rodegen sers oprimits, tractats amb injustícia, i persones infelices.

Et desitjo que acariciïs un gat, tiris una pedra a un riu i escoltis el silenci de l’albada, perquè seràs feliç amb no res. Desitjo també que plantis una llavor, per petita que sigui, i que l’acompanyis en el seu creixement, per tal que descobreixis de quantes vides està fet un arbre.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari ser pràctic. I que almenys una vegada a l’any en posis una part davant teu i diguis: “Això és meu”, només perquè quedi clar qui és l’amo de qui.

Et desitjo que cap dels teus somnis es mori, però que si en mor algun, puguis plorar sense lamentar-te de no haver fet el màxim possible. I de seguida, alçar la vista i tornar a començar.

Si totes aquestes coses t’arriben a passar, no tinc res més a desitjar-te...

Víctor Hugo.

22/12/12

SOBRE LA CONTRIBUCIÓ DEL "I B I"



  LO IMPOST DE BENS IMMOBLES (IBI)

Hola veïns i veïnes:

Fa pocs dies que hem rebut documents cobratoris del Impost de Béns Immobles(IBI) de la casa de que tenim al Baix Pallars.  Feia anys que demanàvem a l’ajuntament regularitzar d’alta l’esmenta’t tribut i així poder fer-ne el pagament del rebut anyal ja que som dels que creiem que per poder atendre necessitats de primer ordre a nivell comunitari, equitativa i solidàriament, a tots ens correspon contribuir pagant impostos.

Fins aquí hi estem d’acord, però la nostra sorpresa ha estat que per correus ens han arribat rebuts del IBI a pagar dels quatre últims anys i en el nostre cas la suma a pagar és aproximadament de 1,180.00 €.

Hem fet les consultes oportunes a l’oficina de recaptació de Tremp i ens van informar que l’administració local, es a dir el nostre ajuntament, ara sí n’ha donat l’ordre de recaptació i que legalment poden reclamar i cobrar rebuts dels últims quatre anys.  

Està clar que no es igual anar pagant any rere any els nostres impostos, a que ens passin a cobrar quatre anys de cop; sobre tot en els temps que corren que moltes persones estan a l’atur o poden ser famílies amb membres al seu càrrec que estan en aquesta situació, i per tant, pot ser que hi hagin persones o famílies que no comptin amb aquesta despesa d’un import total de molta quantia que els pot ser inassolible.  I és per això que volem alertar als veïns que com nosaltres poden no estar previnguts sobre el cobrament d’aquest impost.

Per la nostra part hauríem agraït del organisme municipal que havent donat aquestes ordres de cobrament, prèviament i amb prudent marge d’antelació, ens hagués assabentat de la mateixa notificant-nos que vindria d’aquesta manera i quantia.

Salut i bon Nadal.                    Mari i Miquel de Balestui

18/7/12

Perquè Manifestar-nos !!!!

¿Sirven para algo las manifestaciones? Sirven para estar vivos, para demostrarnos que no somos cadáveres. Porque vivir es protestar. Sirven para que el poder sepa fehacientemente que no estamos de acuerdo con su forma de gobernar, sirven para no cantarle el alirón que tanto les gusta, sirven para irritarles, sirven para que no nos gaseen. Sirven contra las agresiones directas sin haberlas merecido, sirven para gritar que no se puede machacar más y siempre a los mismos, sirven para que las rentas altas progubernamentales al menos se asusten. Sirven para ser congruentes con la dignidad. Sirven para demostrar que una urna no es una meta, sirven para demostrar que si queremos somos soberanos. Sirven para despojarnos del miedo, de la angustia y de los prejuicios. Sirven para demostrar que no nos resignamos. Sirven para que nuestros hijos no se avergüencen de nosotros. Sirven para demostrar que son verdugos. Para comprobar que aún somos ciudadanos y no borregos. Sirven para mantener la esperanza, aunque los resultados no sean inmediatos. Sirven para cristalizar el viejo dicho de que la unión hace la fuerza. Sirven para razonar y hacer razonar. Sirven para que la violencia no se desate. Sirven para avergonzarles, para decirles que están prostituidos en su acción política. Porque una manifestación no es más que una declaración de intenciones, una exigencia de que no nos hinchen más los cojones. Sirven para sentirnos menos impuros. Para demostrarnos que no estamos locos, ni creemos en supercherías ni miserables fanatismos y adhesiones. Sirven para ser críticos. Sirven para hacer saber que somos los nuevos ricos de la democracia. Para demostrar que somos más civilizados que ellos. Sirven para odiar, sí, odiar, a los corruptos de la solidaridad y el latrocinio. Sirven paraSirven para reflejar que queremos ser gandhis pero podemos ser cheguevaras y aun robespierres, sirven para no ser castillos inexpugnables ni caracoles enrocados, para dejar claro que no somos lobos si no nos obligan, sirven para demostrar que somos más y más que podemos ser. Sirven para ser decentes. Sirven para hacer posible lo imposible. Sirven para hacer realidad la utopía. Por eso y para eso, hay que acudir a las manifestaciones del jueves 19 en toda España. ¿O alguno de ustedes cree que no sirven para nada? Article publicar al bloc de Publico……. Puntadas sin hilo 17 julio

17/7/12

Natura

"Volverán las oscuras golondrinas de mi balcón sus nidos a colgar"...pero aquellos tiempos de derroche, esos , no volverán!!!
Aquí teniu les orenetes de casa meva , precioses, mireu com la seva mare els hi porta menjar, espero que en els seus viatges d'aquí cap allà no es trobin amb Rajoy i els seus sequaços.
Salut
Lina










22/5/12

Atac a l'ensenyament

Que en penseu de tot aquest tema sobre les retallades sobretot davant de rescats insultants com aquests de Bankia? No sentiu vergonya aliena i fàstic. Tots els drets per terra ,tot l'estat del benestar desfet, quin futur els espera als nostres fills?

16/5/12

8/5/12

Se'ns va l'olla!!!

Una ironia sobre el que esta arribant , aquest vídeo l'han fet uns amics i ho vull compartir amb vosaltres.
Vagi de gust!!!

25/4/12

Olor a rancio

Web de los chivatos

De l'enemic a les rates
Divendres passat, en el decurs de l'acte institucional del Dia de les Esquadres de la policia autonòmica, el comissari Piqué va etzibar en la seva intervenció oficial: "es poden amagar on vulguin, perquè els trobarem. Ja sigui en una cova o en una claveguera, que és on s'amaguen les rates, o en una assemblea, que no representa a ningú, o darrera una cadira d'universitat". El discurs del comissari -"un agitador social és un gamberro", va afegir- va ser fervorosament aplaudit, amb part de l'auditori dempeus. El discurs quirúrgic, de reminisciència gairebé pinochetista, ha apujat el grau de la repressió verbal i el vocabulari parapolicial: si fa un mes un comissari espanyol titllava com "enemic" els estudiants de l'IES Lluís Vives de València que reclamaven calefacció, Piquè ha anat més enllà i ha recorregut al primer punt de la teoria goebbeliana -animalitzar l'altre- per reduir la dissidència a una mera qüestió de rates, plagues i clavagueram. Piqué, comissari general de coordinació territorial, no és pas qualsevol. Apartat del quadre de comandament de la policia catalana amb el segon tripartit, forma part del pinyol dels Mossos conegut com 'Escamot 16', la guàrdia de korps del pujolisme que va integrar la primera direcció de la policia catalana el 1984.

14/4/12

¿cómo estáis de humor?


Un hombre entra en una panadería:
- ¿Me da dos liberados sindicales?
- Vamos a ver.... Le he dicho miles de veces que no se llaman liberados sindicales………..

se llaman….. *"BA GUE TES"*

28/3/12

Sortim totes i tots al carrer, a defensar els nostres drets drets


Hola amigues i amics,

CONVOCATÒRIES AL PALLARS DE LA VAGA GENERAL

9.30h a SORT, PARADA DE BUS
10.30h a POBLA, PL. DEL ARBRE
11.30h a TREMP, DAVANT DEL BAR ESPANYA

RECUPEREM LA DIGNITAT, JUNTES PERDEM LA POR

14/2/12

DIALEC CLAREVIDENT I EMPIRIC

Un diálogo elocuente, atribuido a Mazarino y Colbert, (siglo XVII), acerca del estado y la gente. En realidad el diálogo es un extracto de una obra de teatro titulada “El diablo rojo” (le diable rouge) del dramaturgo francés Antoine Rault sobre la vida y las intrigas del cardenal Mazarino en la corte de Luis XIV, el “Rey Sol” i que se estrenó en el 2008.

Diálogo entre Colbert y Mazarino:


Colbert : Para conseguir dinero, hay un momento en que, engañar [al contribuyente] ya no es posible. Me gustaría, Señor Superintendente, que me explicara cómo es posible

continuar gastando cuando ya se está endeudado hasta al cuello...

Mazarino : Si se es un simple mortal, claro está, cuando se está cubierto de deudas, se va a parar a la prisión. Pero el Estado...!! cuando se habla del Estado, eso ya es distinto!!

No se puede mandar el Estado a prisión... Por tanto, el Estado puede continuar endeudándose. Todos los Estados lo hacen!

Colbert : Ah sí? Usted piensa eso? Con todo, precisamos de dinero. Y cómo hemos de obtenerlo si ya creamos todos los impuestos imaginables?

Mazarino : Se crean otros.

Colbert : Pero ya no podemos lanzar más impuestos sobre los pobres.

Mazarino : Es cierto, eso ya no es posible.

Colbert : Entonces, ¿sobre los ricos?

Mazarino : Sobre los ricos tampoco. Ellos no gastarían más y un rico que no gasta, no deja vivir a centenares de pobres. Un rico que gasta, sí.

Colbert : Entonces cómo hemos de hacer?

Mazarino : Colbert, tú piensas como un queso de Gruyere o como el orinal de un enfermo!!. Hay una cantidad enorme de gente entre los ricos y los pobres!! Son todos aquellos que trabajan soñando en llegar algún día a enriquecerse y temiendo llegar a pobres. Es a esos a los que debemos gravar con más impuestos..., cada vez más..., siempre más! A esos, cuanto más les quitemos, más trabajarán para compensar lo que les quitamos¡¡ . Son una reserva inagotable!!.

Y hoy, cuatro siglos después...
el diálogo está vigente.