El cuenta cuentos desgranaba su melancolia en forma de palabras y sonidos inteligibles para aquellos escogidos de entre los lugareños...........
Y decia
........... este era un rei que tenia un palacio de diamantes, una tienda hecha del dia i un rebaño de elefantes..... y una gentil princesita tan bonita Conxita, tan bonita como tu.
Una tarde la princesa vio una estrella amanecer, la princesa era traviesa y la quiso ir a coger............ mas....... por el camino pensó.....habrase visto semejante desatino, si hoy dia no existen princesas, ni las estrellas amanecen por las tardes y mucho menos pueden cogerse como si fueren melocotones. Por cierto, dijose a si misma, podria aprovechar mejor el tiempo e ir a comprar para la cena. Sabia que en aquel pueblo de largo camino, con un río ahora cansino y de antaño salobres riberas, con moradores/as de profundiiiiisimas e irreductibles costumbres, disponia de un lugar de aprovisionamiento, “colmado de viandas y ropages, material escolar, de limpieza, etc etc, etc.” regentado y animado por una mujer de sòlida personalidad, alegre i con un sinfín de experiéncias por contar...... en particular cuando recordaba su niñez, aquella en la que conoció un cuenta cuentos..... feliz caminante desaparecido en combate contra la codicia, la prepotencia, el nepotismo y la ignorancia.
Conxita empezaba a reclamar la continuación de la história y a la vez expresaba su deseo en conocer el lugar donde tuviesen tantas cosas por mostrar y vender........
Pues bien mi joven amiga, dijole el cuenta cuentos......, cuando seas mayor, tu seras esa mujer alegre y dispuesta a prestar tu voz y sentido comun al prójimo..... no en vano aquel pueblo es tu mundo...... si mas no, tu morada. ¿O no lo habias notado ya?
Na Conxita va creixa amb una princesa al cor, una princesa de les que es guanyen cada dia el pa i la sal amb el seu esforç i així va aconseguir ser respectada, criticada, envejada, estimada i desitjada......... be vaja com les persones que no estan instal·lades en “el somni dels justos” que a la cap i a la fi esdevenen còdols per sadollar desitjos i “veurem’s”.
Amb el temps, madurà i la seva sola presencia feia pensar en resoldre alguna que altre mancança. Que no es poc, tenint en compte els temps que corren.
El seu camí vers l’extrema juventut, fou ric en sotracs....., deixem així. Escenificà fins l’exasperació el paper de la dona pallaresa de tercera generació, però amb un tarannà que la feia especial. Era capaç d’escoltar a qui tenia davant, tant l’escoltava que a vegades, fins i tot li feia cas. Tot i que era una pallaresa, com et dic de “tercera generació”, col·laborà em mil i una propostes fetes per “lo poble viu” Ep! Que no vol dir pas que en aquell indret existeixi un poble mort, no fotem!!! Vull dir, aquella part del poble que parla i sobre tot fa coses em benefici i satisfacció del conjunt del poble, aquella part que es mou amb encerts i errors, pero que mou a joves i vells amb alegria i companyonia, incloses algunes llagrimes i forces rialles.
De fet, la Conxita d’aquest conte, despres de quasi 40 any darrera d’un taulell, li ha quedat un munt de coneixement, anecdotes, brou de llengua, confidencies i alguna espina que potcer amb el temps també podrà aixecar.
A mes, saps, la Conxita lluía també fora del taulell, no dubtava ni un instant en trespassar el llindá que dona la confiança i el saber-se coneixedora de l’altre. Així, tan si vols com si no vols, doblegaba el temps fent de la conversa un plaer afagit a l’estrictament comercial.
Camina que caminaras, el cansament i potser mes encara les ganes de mirar-se la vida des de fora de la tenda, va decidir que ja ni havia prou de horaris, taulells, ampolles amunt i avall, tomaquets, pa i prensa....... i es jubilà.
Es jubilà ? Va preguntar la petita escoltant amb atenció. Que vol dir això?
Ara si que m’has posat en un dilema Conxita, va espetegar el conta contes. Jubilar, jubilar-se vol dir deixar de tenir les obligacions de la feina que fas per poder viure i un cop ho has fet, aconseguir viure amb les feines que unes noves obligacions ...... Ep!!!! Prou, saps que et dic ...... desitjo de tot cor que quan arrivis a aquesta situació, Conxita, siguis que ho seras, lo suficient independent, alegre i forta d’esperit i amb bona companyia, per fer el que mes et vingui en gana. Recorda que el poble ............. estarà amb tu, tot i que no tinguis cap taulell a mà.
Davant aquesta perspectiva la Conxita reia i reia, el seu cant es barrejaba anb el brogit del riu.....
Jo escoltava la sinfonia i poc a poc em diluí junt al so llunyenc d’uns cascs damunt els còdols ....... Oixque!!! Dúien sacs de sal al llom...!!?? Ollaó !!!! que ja arrivem.....
Ja estava en un altre època.
In Itinere 18-10-12
.jpg)
.JPG)
.JPG)
