29/5/12

ELOQUENT, BOU PER BESTIA GROSSA


LA BORSA SONA......... A SAC DE GEMECS
L’agògica deriva de la crisi econòmica ha fet palès on rau de debò el poder polític de la nostra societat.  Aquest és en mans de la gran banca privada, en les d’ingents fortunes dels fons d’inversió que controlen els mercats financers i en les grans corporacions empresarials. La democràcia política ja no pot emmascarà més el poder absolut del diner “mercat” que imposa de facto el seu dictat :  Qui té capital, ja fos líquid, volàtil o virtual, mana real.
La gran banca comercial privada es la que se està beneficia’n dels rescats bancaris i estatals, i això es possible gràcies al perjudici al bé comú que suposa transferí una vegada i altre diner públic cap al mon dels negocis privats; també als grups empresarials i a les grans fortunes son alliberades de pagar molts impostos.  I la conseqüència, gens innocent i nefasta, és la que en provoca un augment impropi del deute públic, encara ara moderat i raonable en contrast amb el deute privat tres vegades més gran; també ho ha sigut la privatització anys enrere d’empreses públiques, quasi sempre malvenudes, malmetent-ne el patrimoni i la mateixa solvència pàtria. Així els governs han esdevingut titelles doncs no seria el mateix sí les institucions supranacionals i les administracions comptessin amb estratègiques i reestructurades Empreses Públiques i amb una Banca Pública potent. Ens mostren que no son ni amos ni senyors per a controlar la economia ni per a foragitar-ne les tres en una crisi: la econòmica, la política i la social.
La hegemonia econòmica i cultural neoliberal, molt sibil·linament ha suplantat el poder polític, n’ha convertit els àmbits democràtics en una pantomima ignominiosa, n’ha usurpat la sobirania ciutadana i de retruc el nostra poder col·lectiu de decisió.  La situació social que vivim no es el resultat de la crisi com se’ns vol fer creure, tot el contrari respon a un model de societat injust, on cada dia més una part major de la població és expulsada i marginada, sobretot per manca de llocs de treball assalariat que per majoria de la població suposen la possibilitat de poder atendre dignament les necessitats bàsiques. La crisi es el resultat de una fal·lera en creixement i sobreproducció i de un insaciable acaparament de majors guanys que ens arrossega cap un horitzó molt més segregatiu, de minsos drets socials i amb més baixos nivells del poder adquisitiu i de la qualitat de vida.  
Els “mercats” de capital tenen seny o rauxa ???...... Sense cap debat públic, hem vist com l’article 135 de la constitució espanyola es modificava fent obligatori del control del dèficit. Veiem amb indignació com el sector financer dominant, immutable, situa a representants seus en les més altes institucions politiques. I dia sí dia també veiem com la societat civil de tots els Estats de la zona euro estem a mercè de les agències de qualificació del deute amb la seva “desinteressada!!!” “prima de risc”.  
Ja no hi ha dubte que les decisions rellevants del funcionament de la societat no estan a l’abast del control de la ciutadania.  La democràcia queda reduïda a votar cada cert període de temps per consagrar l’alternança en la gestió del mateix model, així com a succedanis instruments de participació ciutadana. Amb un rol subaltern i tot obviant-ne qüestionar aquest model de societat embarrancada, a la ciutadania ens queda ajudar-nos entre nosaltres participant en nobles esdeveniments del tipus maratons ja siguin amb un fi social com la pobresa o bé per mecenatge d’investigacions en salut humana i mediambiental.
Altrament caldria voluntat política: Caixes i Bancs amb bombolla financera han d’assumir-ne les pèrdues; eliminar i evitar els paradisos fiscals; reglamentar el sistema financer transnacional; impedir els moviments a curt termini de les transaccions borsàries; posar taxes a les operacions de compra venda de valors que n’evitin les del tipus especulatiu mafiós; i neutralitzar els fons especulatius que fan xantatge a hisendes i economies públiques. També caldria desenvolupar una verdadera banca pública com a contrapès a excessiu poder de la banca comercial i fer-se de les empreses estratègiques adients que han de permetre tenir el control de la pròpia economia i conquerir el caràcter democràtic per el nostre sistema polític i social. Hi prou de retallades socials i de manca d’accés al crèdit  i a la inversió productiva.


Josep Miquel Casanovas i Moix