LA BORSA SONA......... A SAC DE GEMECS
L’agògica deriva de la crisi econòmica ha fet palès on rau
de debò el poder polític de la nostra societat.
Aquest és en mans de la gran banca privada, en les d’ingents fortunes dels
fons d’inversió que controlen els mercats financers i en les grans corporacions
empresarials. La democràcia política ja no pot emmascarà més el poder absolut
del diner “mercat” que imposa de facto el seu dictat : Qui té capital,
ja fos líquid, volàtil o virtual, mana real.
La gran banca comercial privada es la que se està
beneficia’n dels rescats bancaris i estatals, i això es possible gràcies al perjudici
al bé comú que suposa transferí una vegada i altre diner públic cap al mon dels
negocis privats; també als grups empresarials i a les grans fortunes son alliberades
de pagar molts impostos. I la conseqüència,
gens innocent i nefasta, és la que en provoca un augment impropi del deute
públic, encara ara moderat i raonable en contrast amb el deute privat tres
vegades més gran; també ho ha sigut la privatització anys enrere d’empreses
públiques, quasi sempre malvenudes, malmetent-ne el patrimoni i la mateixa
solvència pàtria. Així els governs han esdevingut titelles doncs no seria el
mateix sí les institucions supranacionals i les administracions comptessin amb
estratègiques i reestructurades Empreses Públiques i amb una Banca Pública
potent. Ens mostren que no son ni amos ni senyors per a controlar la economia
ni per a foragitar-ne les tres en una crisi: la econòmica, la política i la
social.
La hegemonia econòmica i cultural neoliberal, molt
sibil·linament ha suplantat el poder polític, n’ha convertit els àmbits
democràtics en una pantomima ignominiosa, n’ha usurpat la sobirania ciutadana i
de retruc el nostra poder col·lectiu de decisió. La situació social que vivim no es el resultat
de la crisi com se’ns vol fer creure, tot el contrari respon a un model de
societat injust, on cada dia més una part major de la població és expulsada i
marginada, sobretot per manca de llocs de treball assalariat que per majoria de
la població suposen la possibilitat de poder atendre dignament les necessitats
bàsiques. La crisi es el resultat de una fal·lera en creixement i
sobreproducció i de un insaciable acaparament de majors guanys que ens arrossega
cap un horitzó molt més segregatiu, de minsos drets socials i amb més baixos
nivells del poder adquisitiu i de la qualitat de vida.
Els “mercats” de capital tenen seny o rauxa ???......
Sense cap debat públic, hem vist com l’article 135 de la constitució espanyola
es modificava fent obligatori del control del dèficit. Veiem amb indignació com
el sector financer dominant, immutable, situa a representants seus en les més altes
institucions politiques. I dia sí dia també veiem com la societat civil de tots
els Estats de la zona euro estem a mercè de les agències de qualificació del
deute amb la seva “desinteressada!!!” “prima de risc”.
Ja no hi ha dubte que les decisions rellevants del
funcionament de la societat no estan a l’abast del control de la ciutadania. La democràcia queda reduïda a votar cada cert
període de temps per consagrar l’alternança en la gestió del mateix model, així
com a succedanis instruments de participació ciutadana. Amb un rol subaltern i
tot obviant-ne qüestionar aquest model de societat embarrancada, a la
ciutadania ens queda ajudar-nos entre nosaltres participant en nobles esdeveniments
del tipus maratons ja siguin amb un fi social com la pobresa o bé per mecenatge
d’investigacions en salut humana i mediambiental.
Altrament caldria voluntat política: Caixes i Bancs amb bombolla
financera han d’assumir-ne les pèrdues; eliminar i evitar els paradisos fiscals;
reglamentar el sistema financer transnacional; impedir els moviments a curt
termini de les transaccions borsàries; posar taxes a les operacions de compra
venda de valors que n’evitin les del tipus especulatiu mafiós; i neutralitzar
els fons especulatius que fan xantatge a hisendes i economies públiques. També
caldria desenvolupar una verdadera banca pública com a contrapès a excessiu poder
de la banca comercial i fer-se de les empreses estratègiques adients que han de
permetre tenir el control de la pròpia economia i conquerir el caràcter
democràtic per el nostre sistema polític i social. Hi prou de retallades
socials i de manca d’accés al crèdit i a
la inversió productiva.
Josep Miquel Casanovas i Moix
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada