Algú li dirà al Pare Noel que el Compte pot no ser-hi el proper Nadal? Aquesta imatge, repetida per tot arreu, la tornarem a veure al Compte? Es perdran els reis d’orient buscant el poble on deixar els regals?
No puc imaginar que fos casa meva.
Perquè casa meva, com imagino la de tots els que tenen casa, no és només les parets que l’aixequen ni les finestres que et retornen el mon en mirar fora.
Casa meva és un munt d’il·lusions, de d’esforç, de projectes, de records, de vivències, de sentiments, olors, sensacions...
No vull imaginar, ni tant sols imaginar, que fos casa meva, i que l’hagués d’abandonar .
Els records, les vivències, la il·lusió...no es poden pagar amb diners, però ho pagaran, algú hi ha posat preu.
Potser és necessari, potser és inevitable, potser és d’interès social, potser és injust.
Cadascú amb el seu sentiment o opinió, a uns no els importarà el Compte, d’altres no coneixen a la veïna que encara hi viu, Gabriela, a alguns potser no els hi cau bé, d’altres pensaran que el poble es lleig, que està caigut, que no s’ho val.
Potser alguns tenen raó, potser no.
Per sobre de totes les consideracions, de totes les opinions, de tots els raonaments, vull fer aquesta reflexió en veu alta i compartir-la.
Intento imaginar que és casa meva...i em ve la tristor, la impotència, la ràbia, i desitjo que per un moment compartiu amb mi aquesta sensació.
Encara que només sigui per un moment i per fer-li costat a la que de moment encara és veïna nostra.
Salut
3 comentaris:
Hola veïna del 5º, totalment d'acord eamb el teu comentari del bloc, això és saber posar-se en el lloc de l'altre, tenir sensibilitat i ser solidaria per l'altre, per la veïna, que com la Gabriela perd casa seva, no sempre aconseguim empatitzar amb aquests problemes que com molt bé tu expreses acabem justificant i perdem de vista els sentiments per l'apego que les persones sentint per tot alló que pentany i forma part de la nostra vida més intima, com casa nostra. I és que ens costa molt acceptar les pérdues quan són les nostres, no tant quan són les dels altres, aquestes tendim a justificar-les.
I parlant de pèrdues i aquesta és molt nostra, en aquest moments estem elaboran el dol de la pérdua d'un amic molt entranyable, des d'aquest bloc una abraçada molt forta a totes les persones que saben posar-se en el lloc de l'altre i que són solidaries per tot tipus de pérdua, ell com tots sabem, sempre ha estat molt a prop de tots.
Mari
Así es, una verdadera lástima para todos aquellos que hemos vivido nuestra infancia en esa casa; viendo cómo bajaban las barcas por el río desde la ventana junto a la chimenea y con miedo de que no picara a la puerta "el negro" :) Besos tieta!
És ben cert que totes les emocions es concentren en una sola quan et diuen que has d'abandonar la teva casa, l'espai què amb entrega i pluges d' esperança has creat amb les teves mans, el teu enginy i el sentit de pertanença que es crea quan estas íntimament involucrat amb aquest espai que t'envolta; no són sostres que sosté les columnes de parets, són ciments que protegeixen la teva intimitat. No són simples quadres penjats a les parets que decoren, sinó memòries d'una història la qual t'ha transpotat al lloc on ara et trobes. No són els llibres, les finestres, el color de les parets, el fum de la chemeneia, les flors que decoren el jardí.. no són les cadires,ni el foc..són les paraules,el plor,l'energia,les intencions,l'esperança,l'amor que tots aquests objectes provoquen en les nostres vides, allò que li dóna sentit.
Trobaré molt a faltar els moments viscuts en aquesta casa, racons de reflexions i benestar,moments d'intimitat amb les persones que residien.
Dedicado a mi iaia,que con su esfuerzo y amor creó de la nada todo un bello paraíso.
Ohara.
Publica un comentari a l'entrada